El Periòdic d'Andorra - 12 Mar, 2010 - Alexis Estopiñán
De llibres i música
Ahir estava amb un debat de la ràdio i entre pregunta i resposta, vaig estar un moment en silenci. Necessitava entendre què em deien i respondre amb criteri. No va arribar al tercer segon quan el locutor, l’apreciat Mujal, m’interpel.lava preocupat per un silenci inhabitual en el món de la ràdio. El silenci, però, és massa inhabitual.
El silenci es necessari per la vida com ho és per a la música, ja que sense ell tot seria soroll. Pels que patim de migranya, ben apreciat és el silenci, com ho és la bella música i la llum tènue. Un entorn ideal en el repòs ja entrada la nit, mentre la resta dorm. Només en el silenci es pot degustar bé un bon llibre o una bona música.
En aquest afany per gaudir de la cada vegada més preuada tranquil.litat em porta sovint a mantenir obert més d’un llibre alhora. De vegades en reprens un, a voltes un altre. Mantenir lectures paral.leles reporta a la ment un univers nou de referències que lluny de perdre’s conforma nexes d’unió per poder descobrir.
“Cada lector és, quan llegeix, el propi lector de si mateix. L’obra de l’escriptor no és més que una espècie d’instrument òptic ofert al lector per a permetre-li discernir el que, sense aquell llibre, no hauria pogut veure en si mateix”. Amb aquestes paraules de Proust inicia Morey el seu llibre Pequeñas doctrinas de la soledad, en el qual mostra com la soledat de les paraules que es llegeixen i s’escriuen, que se senten i es pensen són les que ens transmeten el saber acompanyant-se. Perquè l’home és l’únic animal que s’acompanya.
Un altre dels llibres que se m’emporta de viatge és De parte de la princesa muerta, de Mourard. Com a tota bona novel.la històrica em situa amb realisme i ficció a l’evolució de la Turquia del segle XX, viscuda des de la més sentida sensibilitat d’una nena que es fa gran en el decurs de la història.
Al cap i a la fi, aquests i cadascun dels llibres de les tauletes de nit són els que ens acompanyen i ens ensenyen el nostre saber més profund. Saber que acompanyo amb aquella música més franca i sincera, com per exemple les variacions de Gymnopédie, del gran mestre Satie, la banda sonora de la gran pel.lícula The painted veil o bé les romances de Bocelli (al qual, per cert, li van donar la setmana passada una merescuda estrella al Passeig de la Fama de Los Angeles.
