Els prefabricats, de segona mà, recuperats d’un altre indret que ja no els necessitava, es van instal·lar de forma provisional per solucionar els problemes de manca d’espai. Malauradament però, aquesta situació que havia de ser provisional, ja fa 10 anys que dura, a desgrat dels alumnes, les seves famílies i els seus docents que no treballen en les condicions més òptimes.

El programa electoral de Demòcrates per Andorra expressava la seva intenció de «substituir les instal·lacions provisionals en mòduls prefabricats per noves construccions». No hi ha cap mena de dubte de que es referien a les escoles de Canillo perquè no n’hi ha prefabricats a cap altra parròquia.

Ja ha passat un any des que van entrar a Govern, i el més calent està a l’aigüera, com diuen.

Durant els darrers anys, han sortit varies localitzacions possibles per a construir la nova infraestructura (Incles, pla de Sella, terrenys sobre la urbanització dels Refugis, ampliació de les escoles existents…) però sembla ser que res no avança.

Durant els seus curts mandats, primer com a Cònsol Menor i després com a Cònsol Major, Dolors Cabot va fer públicament varis precs a Govern perquè es solucionés la problemàtica. Però tampoc res es va moure.

En la campanya a les darreres eleccions comunals del desembre del 2011, es va sentir, per activa i per passiva, en tot el territori, que tenir un govern i un consolat del mateix color, milloraria sens dubte l’eficàcia de totes les actuacions, tant d’àmbit nacional com local.

Andorra disposa del Govern i la Sindicatura més rellevant en representants de Canillo. Entendria així d’entrada que això hauria de ser un avantatge per aquesta qüestió però començo a pensar que potser és més aviat el contrari, convertint-se en un inconvenient. No entenem com aquest Govern, autoanomenat Govern dels millors, no troba la manera de desencallar la situació.

No podem no coincidir en què l’educació és, i ha de ser una prioritat.

En unes declaracions a la premsa de ja fa uns mesos, el cap de Govern declarava que les escoles de Canillo no eren la seva prioritat i ho justificava essencialment per raons pressupostàries.

Però, recentment ens assabentàvem d’un projecte d’ampliació de l’escola d’Ordino per un valor de 3,3 milions d’euros. Ens n’alegrem si l’escola ho necessita. A més, aquesta mateixa setmana es votarà al Consell el crèdit extraordinari per pagar l’empresa consultora Monitor Grup per una quantia d’1,6 milions d’euros. Podem parlar també de rotondes i segurament de moltes més coses.

Així doncs, els arguments de calat econòmic perden substància. Ja no podem creure que la raó sigui pressupostària.

Ha arribat el moment d’actuar per als nostres infants de Canillo. Cal que el Govern prengui una decisió i facin tot el possible perquè aquesta es concreti.

l Govern i el Comú, ambdós de Demòcrates per Andorra, tenen totes les eines necessàries per resoldre aquesta inacceptable situació.

Per tant, demanem que s’accelerin els tràmits per fer realitat, el més aviat possible, les noves escoles de Canillo.

Avui que precisament –el calendari té aquestes casualitats– participaré a Brussel·les a una reunió de la comissió de Política Exterior del Partit dels Socialistes Europeus, on es tractarà d’aquestes qüestions, voldria coincidir amb Josep Borrell que a l’edició del 8 de maig del 2012 de El Periódico de Catalunya deia que François Hollande porta un aire fresc per a França i per a l’esquerra europea.

Estic d’acord amb Josep Borrell quan assenyala que «fer compatible l’austeritat amb el creixement i l’equilibri de les finances públiques amb la justícia social és tot un projecte per a tot Europa».

El mateix dia 8 de maig des de les pàgines de El País, Josep Ramoneda saludava l’elecció de François Hollande com «… una espurna dins la monotonia asfixiant en la que es mou Europa».

I comentava: «Hollande pot pensar que juga amb l’avantatge que ningú espera miracles. I és cert. Però s’esperen canvis raonables i aquests són, sovint, els més difícils d’aconseguir. Les polítiques d’austeritat han portat a un sensesentit tan extrem, a un patiment tan difícil de justificar, que estava en l’ambient la necessitat de suavitzar-les en benefici del creixement. En aquest sentit Hollande arriba en el moment oportú».

Uns dies abans de la segona volta de les eleccions presidencials franceses l’analista polític Alain Duhamel deia, a la seva tribuna setmanal de Liberation, que França es trobava davant una elecció «sans illusions, sans espérance».

Alain Duhamel pensava que «… el cap de l’Estat elegit es trobarà inexorablement davant la crisi més feixuga i més complexa que hom hagi conegut d’ençà els anys 30».

Però també reconeixia que la proposta de François Hollande plantejava posar ordre a l’economia de mercat, segons les claus de la Unió Europea.

Amb més justícia i més equitat.

Efectivament la capacitat d’Hollande de modificar la política franco-alemanya serà determinant pel futur d’Europa. Ell mateix ho va dir a la plaça de la Bastilla la nit de la seva elecció: «Europa no pot tenir l’austeritat com a únic horitzó polític».

Els governs liberal-conservadors europeus s’han entossudit a imposar l’austeritat com a suposat remei a l’endeutament públic.

El govern de DA segueix fidelment aquella línia imposada pels «mercats», és a dir, per la gran banca.

Però dissortadament i com era previsible aquella política ha provocat recessió econòmica, patiment social i destrossa política en els països que hi han estat sotmesos.

Els resultats són a la vista, no solament a Portugal, a Grècia, a Irlanda i a Espanya. També a Andorra.

L’austeritat aplicada de forma compulsiva, generalitzada però també selectiva, no és expansiva com defensaven els setciències que la proposaven. Tot el contrari: ens han portat a caure en la recessió.

El patiment social es veu clarament en l’augment de l’atur, en la pobresa sobrevinguda de moltes famílies que s’han quedat sense ingressos o en l’augment de les desigualtats.

Diu Amartya Sen que l’eliminació de la injustícia és el veritable principi de la justícia.

Durant la seva campanya electoral François Hollande ha parlat molt de la justícia arribant a dir que sobre aquesta qüestió serà jutjat al final del seu mandat.

Per molt que els neoliberals s’entossudeixin a predicar-ho, no estem pas davant d’una crisi de l’Estat del benestar, sinó ben bé al bell mig d’una crisi del capitalisme, una crisi tan greu que ha fet que les respostes clàssiques de l’Estat del benestar siguin insuficients.

La justícia social no és un luxe al qual caldria renunciar per culpa de la crisi. Pel contrari, reconstruir la justícia social és l’únic camí per sortir de la crisi.

Font va defensar que la clàusula, «la més polèmica», per la qual l’estat francès «pot» –i no «podria o podrà»– imposar un nou gravamen als seus súbdits amb independència del lloc de residència és del tot «innecessària». Segons va explicar, l’article 1 del CDI ja permet a cada estat modificar el seu marc fiscal –no s’ha d’oblidar que és una potestat sobirana de cada estat–, i que l’aplicació d’aquestes modificacions fora del seu territori s’acordarà amb l’altra part. Així, entenen que la «polèmica» clàusula de rendez-vous «crea certa inseguretat jurídica i intranquil·litat», en paraules de Naudi, i més tenint en compte que en l’actualitat França no en pot fer ús, doncs primer haurà de canviar la seva legislació. Així mateix, Font va valorar que «es treu importància al contingut», dient que caldrà reunir-se per aplicar-ho. En aquest punt, el vocal del PS va mostrar dubtes que aquesta clàusula fos «condició sine quanon» per a la signatura de l’acord.

Però hi ha d’altres aspectes que «preocupen» els socialdemòcrates. Un bon exemple és que es faci referència a una tipologia de ciutadà francès que a Andorra no es pot donar, com és el que gaudeix de la doble nacionalitat –França ho permet, però Andorra no, i per tant un ciutadà francès no podria tenir també la nacionalitat andorrana. Aquest punt, els representants del PS l’entendrien en un conveni que no fos amb Andorra.

PRECIPITACIÓ / Aquests dos «errors» demostren, al parer socialdemòcrata que «la precipitació» amb la què s’ha rubricat l’acord. «La negociació gairebé no ha existit», va afirmar Naudi, i si s’hagués fet «més pausadament» i sense estar «més preocupats pel què faríem o diríem l’oposició», i «per sortir a la fotografia», aquests aspectes s’haguessin solucionat d’entrada. Així mateix, Font va valorar que si s’hagués fet partícips a l’oposició i la societat civil, segurament també s’haguessin pogut «evitar aquests errors». I encara, l’exconseller general es va mostrar estranyat pel fet que el Govern «no hagi aprofitat el potencial i experiència d’alguns dels seus consellers».

Sigui com sigui, i per «treballar per pal·liar els efectes negatius» de l’acord, es van posar «a disposició del Govern» per fer «les accions necessàries per intentar renegociar i recolzar el posicionament de l’estat, que no creï inseguretat». Així, en una primera opció seria a nivell l’Executiu, abans de la signatura del CDI acordar una addenda, o un memoràndum d’entesa, com ja es va fer per l’Acord Monetari, i en una segona seria a nivell parlamentari. És en aquesta que el PS pot ajudar més, gràcies als contactes que facilita el fet d’estar inscrit a la Internacional Socialista. A més, tal com va apuntar Font, aquesta clàusula afecta més els nacionals francesos que no als andorrans.

UN BON CDI / Malgrat aquestes clàusules, el conveni està fet per evitar la doble imposició i «aquest objectiu queda pràcticament ben resolt». «És importantíssim el CDI», va assegurar Font.

I amb la finalitat de procedir a renegociar aquest punt amb les autoritats franceses abans de la propera firma del conveni, els socialdemòcrates es van oferir al Govern “per fer una acció conjunta” en un assumpte que consideren d’Estat. “Es tracta d’una clàusula precipitada i innecessària”, va insistir l’exconseller general i membre de l’executiva del PS Jordi Font, que ahir va acompanyar el president del partit, Víctor Naudi, a l’habitual roda de premsa setmanal. “En volem pal·liar els aspectes negatius”, va ressaltar Font, que va dir que s’havia estranyat que el Govern no hagi aprofitat l’experiència en aquest àmbit que tenen alguns membres del grup parlamentari demòcrata.

En la línia del que han manifestat altres membres de la formació en els últims dies, Naudi va indicar que “pràcticament no ha existit negociació del conveni i més que analitzar a fons el text el que s’ha volgut és sortir a la foto”. Naudi va esmentar com a exemple contrari del que ha passat amb aquest conveni el procés que es va seguir per firmar l’acord monetari, en què hi va haver “moltes negociacions”.

El resultat de tot plegat és que s’ha aconseguit un redactat que crea “una certa intranquil·litat, quan es podrien haver fet les coses bé”. Tot i així, el parer del PS és la que la resta del conveni està “força bé”, segons va afirmar Naudi, ja que permetrà evitar la doble imposició, “qüestió que està ben resolta”, amb el consegüent benefici que se’n deriva per a les empreses radicades al país. Font, va opinar, però, que “fins i tot el redactat està mal fet, i nosaltres no l’hauríem acceptat”. En concret, el polític escaldenc es referia a un article, el 26 d, que dóna a entendre que a Andorra es pot tenir doble nacionalitat, quan això és il·legal i està expressament prohibit a la Constitució. Font va criticar també que no s’hagués informat en cap moment el grup parlamentari socialdemòcrata sobre les converses amb l’Estat veí.

“Es tracta d’una clàusula precipitada i innecessària”, va insistir l’exconseller general i membre de l’executiva del PS Jordi Font, que ahir va acompanyar el president del partit, Víctor Naudi, a la roda de premsa setmanal. “En volem pal·liar els aspectes negatius”, va ressaltar Font, que va dir que s’havia estranyat que el Govern no hagi apro tat l’experiència que tenen alguns membres del grup parlamentari demòcrata. Naudi va indicar que “pràcticament no ha existit negociació del conveni i més que analitzar a fons el text el que s’ha volgut és sortir a la foto”. Naudi va esmentar com a exemple contrari del que ha passat amb aquest conveni el procés que es va seguir per  firmar l’acord monetari, en què hi va haver “moltes negociacions”. El resultat és que s’ha aconseguit un redactat que crea “una certa intranquil·litat”. Tot i així, el parer del PS és la que la resta del conveni està “força bé”, segons Naudi, ja que permetrà evitar la doble imposició, “qüestió que està ben resolta”, amb el consegüent bene ci per a les empreses radicades al país.

Font, va opinar, però, que “ fins i tot el redactat està mal fet, i nosaltres no l’hauríem acceptat”. En concret, el polític escaldenc es referia a un article, el 26 d, que dóna a entendre que a Andorra es pot tenir doble nacionalitat,  quan això és il·legal i està expressament prohibit a la Constitució. Font va criticar també que no s’hagués informat el grup parlamentari socialdemòcrata sobre les converses amb l’Estat veí.

El Partit Socialdemòcrata ha tornat a criticar, aquest dijous, l’apartat del conveni de no doble imposició que fa referència a la possibilitat que França apliqui impostos als residents a Andorra. El president del partit, Víctor Naudi, i el vocal, Jordi Font, han coincidit en admetre que en general el conveni compleix correctament el principal objectiu, que és el d’evitar la doble imposició als empresaris, però que per altra banda té apartats que no comparteixen.

Els socialdemòcrates han incidit específicament en el fet que no se’ls fes partícips de les negociacions de l’acord, i que s’elaborés amb presses i sense parar-hi l’atenció que ells consideren necessària.

Els principals punts on veuen inconvenients són la clàusula que fa referència a l’impost que pot aplicar França sobre els resident a Andorra, però també els sembla millorable el redactat que s’ha fet servir, i els incomoda el fet que un dels articles doni a entendre, segons ells, que hi ha persones a Andorra que tenen la doble nacionalitat, quan això està prohibit al país. Font es basa en un article que parla dels residents a l’estranger que posseeixin la nacionalitat del país però no tinguin la de l’altre país. Segons Font això dóna a entendre que hi ha persones que poden posseir les dues nacionalitats, i això no s’escauria en tractar-se d’un acord entre Andorra i França.

Tot i les crítiques, Font ha volgut deixar clar que la voluntat és d’actuar en positiu i oferir la seva ajuda al Govern en el que faci falta. Font considera que cal rectificar l’apartat sobre l’impost als residents a l’estranger, i com que el Govern ja ha rubricat l’acord, creu que el més oportú seria modificar-ho quan s’hagi de votar al Consell General i al parlament francès. Per aquest motiu diu que ’si ens hi volen o ens ho demanen’ podran negociar amb els parlamentaris francesos després de les eleccions legislatives.

En aquest sentit, reconeix que no sap ben bé quina seria la millor via per fer aquesta rectificació, però recorda que en l’acord monetari, un cop rubricat encara s’hi va afegir una clàusula, i que per tant no ho veu impossible.

(veure on-line)

Sessió del 3 de maig, sala del Consell, poc més de les sis de la tarda. La junta de govern acompleix dos compromisos dels que portaven al programa electoral d’una sola tirada. Analitzem-los.

Diu el seu programa que “reduirem al màxim els càrrecs de confiança amb criteris de contenció de despesa i segons les necessitats reals del comú”. Primera escomesa: de moment no n’han reduït cap, però com que no deuen ser de prou confiança, han adjudicat 26.000 euros directament a una empresa de consultoria sense promoure la concurrència, en contra de la Llei de la contractació pública. Mentrestant, el que dubto és si es guanyen la confiança dels funcionaris que treballen al comú i que sí que són competents en aquesta matèria, que veuen com la feina que els tocaria fer s’encomana a una empresa externa. Anem amb compte no fos cas que qualsevol dia s’anunciï, també, la privatització d’aquestes competències per poder justificar que aquests llocs de treball no són necessaris.

Diu el seu programa que “farem un estudi per regularitzar la situació del personal eventual i garantir-ne la seguretat en el treball”. Jo el que veig és que de moment el personal eventual està més insegur que fa mig any quan s’adona que el comú crea places noves al més pur estil adjudicació directa i de garanties per als eventuals, alguns subcontractats per empreses externes, ben poca cosa. Independentment que tots pensem que no és el millor moment per crear places noves i més si no tenim nassos per justificar-ne la necessitat, tots sabem que hi ha llocs de treball que actualment estan coberts per eventuals des de fa més de cinc i sis anys que confiaven en la garantia demòcrata.

En aquest marc, transcriuré literalment les preguntes que vaig adreçar a la junta de govern. Per què s’ha creat aquesta plaça de suport del servei d’atenció al ciutadà? Per què es fonamenten en un informe del cap del servei de Circulació que el que demana és cobrir una necessitat del servei al Pas de la Casa que ja vam cobrir en la sessió de comú anterior? Quin procés de selecció s’ha seguit per cobrir aquesta plaça de nova creació? On és l’informe del departament de Recursos Humans?

Doncs bé, la resposta de la junta de govern al nostre neguit és molt franca. Quan els socialdemòcrates demanem els informes dels departaments competents sobre la necessitat de creació d’aquesta nova plaça i el procés de selecció que s’ha fet servir, la resposta és la següent: només tenim “informes verbals”. Si algú de l’equip comunal pot dir-me quina forma té un informe verbal que m’ho expliqui perquè així, d’entrada, diria que són d’aquells informes que costa molt firmar i escanejar per annexar-los amb la documentació que se’ns hauria de fer arribar a tots els consellers.

Resulta, però, que l’article 29 del reglament d’organització i funcionament dels comuns, del 9 de novembre del 2011, pel que fa al dret d’informació diu que “els consellers tenen dret a rebre informació suficient i completa dels assumptes inscrits a l’ordre del dia de les sessions del Consell del Comú”. De moment, els ho confesso, dedueixo que he d’entendre que ningú ens ha enganyat, que segur que sóc jo que no he entès bé l’article del reglament. Vaja, que els “informes verbals” sonen com la partitura de la cançó de desencusa on els instruments desafinen cada dia més. I una altra vegada: tururut.

]]> http://www.partitsocialdemocrata.com/?feed=rss2&p=18531 0 http://www.partitsocialdemocrata.com/?p=18534 http://www.partitsocialdemocrata.com/?p=18534#comments Wed, 09 May 2012 07:02:04 +0000 laura http://www.partitsocialdemocrata.com/?p=18534 El dia 10 d’abril, quatre hores després que els socialdemòcrates haguéssim entrat al Registre del Consell General una pregunta al Govern en relació a la negociació amb França d’un conveni per a impedir la doble imposició, el cap de Govern i el ministre d’Exteriors compareixien en roda de premsa anunciant que la setmana anterior s’havia rubricat a París la Convention entre le Gouvernement de la République Française et le Gouvernement de la Principauté d’Andorre en vue d’éviter les doubles impositions et de prévenir l’évasion et la fraude fiscales en matière d’impôt sur le revenu. El text fou rubricat en llengua francesa.

L’escenografia de la roda de premsa devia voler demostrar que, en paraules d’Antoni Martí, es tractava d’una fita històrica: tots els ministres seien a la sala de premsa de l’edifici administratiu i també hi eren funcionaris i càrrecs de confiança que havien intervingut en l’assoliment d’aquella rúbrica.

En la roda de premsa no es va distribuir el text rubricat i el Govern es va limitar a resumir-ne les bondats.

Sí que es va repartir estopa –d’acord amb les noves formes«– a les veus dissonants que no aplaudien cegament la negociació duta a terme pel Govern.

El ministre Saboya va apuntar que hi haurien hagut «deslleialtats» però no va aclarir per part de qui, en què, ni vers qui.

El cap de Govern va proclamar que aquells que havien manifestat dubtes havien quedat totalment «desacreditats» però tampoc no va aclarir en què ni davant de quina alta instància tot i que, probablement, feia referència a la seva «humil persona».

Vint dies després, el 30 d’abril, el ministre d’Exteriors compareixia davant la Comissió de Política Exterior del Consell General. No va pas portar el text del conveni rubricat feia vint-i-cinc dies i es va limitar a fer-ne un resum projectant , en una paret, comentaris a alguns dels articles que se suposava conformaven el conveni.

En no disposar del text, els socialdemòcrates que assistíem a aquella reunió vam escoltar i esperar a poder llegir el conveni.

El Ministeri d’Exteriors va fer la tramesa, informal, dues hores després en un correu electrònic en el qual es deia encara que vist que «… és un acord que només està rubricat, i encara no ha estat signat, pregaríem que es tractés de la manera més confidencial possible».

Obedients i disciplinats vam començar a analitzar el text comparant-lo amb altres convenis signats recentment per França. I en això estàvem quan ahir es començaven a fer públics aspectes concrets del conveni que no assenyalen pas una bona perspectiva pel que fa a l’arribada d’inversió francesa a Andorra.

Les declaracions del cap de Govern i del ministre d’Exteriors en les darreres hores ja no podran amagar el contingut real del conveni, ni dissimular-ne les conseqüències.

Sense pretendre, ara i en aquesta tribuna, fer l’anàlisi acurada del Conveni rubricat voldria comentar tres aspectes que em semblen cabdals.

1–L’intercanvi d’informació fiscal

L’article 24 del conveni rubricat a París el dia 5 d’abril del 2012 diu que és d’aplicació l’acord relatiu a l’intercanvi d’informació en matèria fiscal signat pel Govern de la República francesa i el Govern del Principat d’Andorra a Andorra la Vella el 22 de setembre del 2009.

Es manté doncs el que va negociar el govern socialdemòcrata l’estiu del 2009.

No es tracta pas de reclamar la paternitat d’aquell bon acord sinó de deixar constància que hi ha una continuïtat i que el ministre d’Exteriors faria bé de ser més prudent i no voler intentar fer creure que aquest article 24 és el fruit de la seva negociació actual.

Només hem de recordar que l’Assemblea Nacional francesa ha ratificat, el 7 de març del 2012, una modificació i un protocol addicional al Conveni del 1993 entre la República d’Àustria i la República Francesa per eliminar les dobles imposicions en el qual es pot veure que s’introdueix un procediment d’intercanvi d’informació fiscal en la línia de l’acord que Andorra va signar el 22 de setembre del 2009 amb França.

2–El calaix de sastre de l’article 25

L’article 25 del Conveni rubricat a París el 5 d’abril del 2012 planteja, clar i català, greus problemes pel que fa a la credibilitat de la suposada bondat dels resultats de la negociació. Amb l’acceptació d’aquest article:

–Es pot denegar a un resident el benefici de reduccions o exoneracions d’impost que decideixi l’altre Estat si es considera que és «beneficiar-se dels avantatges previstos en el Conveni». (apartat a).

–Hi pot haver doble imposició (apartat c).

–França pot imposar a les persones físiques de nacionalitat francesa residents a Andorra «com si el present Conveni no existís». Davant aquesta disposició clara, concreta i precisa de ben poc servirà buscar aixopluc (apartat d) en què França ha de modificar la seva pròpia legislació i, quan ho faci, se n’haurà de parlar. No se’n podrà parlar gaire. Més aviat s’haurà de dir simplement sí … o no.

3–La definició d’«establiment estable»

L’article 5 del Conveni rubricat a París el 5 d’abril del 2012 posa moltes condicions i entrebancs per a acceptar que una societat francesa pugui ser considerada com a domiciliada a Andorra.

Es veu ben clarament que França ha endurit molt la seva posició en la negociació d’acords fiscals.

Avisats n’estàvem –o n’havíem d’estar– tots els responsables polítics andorrans.

El Consell de Ministres del Govern francès del dia 26 d’octubre del 2011, presidit per Nicolas Sarkozy, va aprovar modificacions als convenis fiscals (CDI) que la República Francesa tenia establerts amb Aràbia Saudita, Àustria i l’Illa Maurici. Es tractava, segons es va fer públic a París, d’establir «… un marc jurídic general que permeti un intercanvi efectiu d’informacions, en conformitat amb els estàndards internacionals en la matèria».

I el Govern francès afegia: «L’objectiu és lluitar millor contra l’evasió i el frau fiscals amb destí en aquells països, fent possible, especialment, l’aixecament del secret bancari.”

Així doncs i dissortadament hem de constatar que no hi havia cap fonament per a fer aquella mena de repic de campanes ple d’autosatisfacció en la roda de premsa del cap de Govern i del ministre d’Exteriors del dia 10 d’abril. Més valia ser prudents i discrets.

El Conveni, tal i com l’ha rubricat el Govern, no sembla gaire negociat.

Més aviat apareix com el resultat d’una acceptació resignada, precipitada i ben poc rumiada del que ha dictat el Ministeri de Finances francès.

Un exemple més d’on ens està portant aquest govern que es pretenia «dels millors»: ni amb l’assessorament, pagat a preu d’or, d’un gran gabinet d’advocats de París que ja treballava pel govern d’Albert Pintat han aconseguit negociar un bon conveni.

Diumenge vinent França elegirà el seu president de la República pels propers cinc anys. Andorra sabrà així qui serà, alhora, el seu Copríncep pel mateix període.

L’elecció té doncs, prou que ho sabem, una certa transcendència en la nostra vida política i en l’àmbit institucional.

Els Coprínceps –ambdós conjuntament– arbitren i moderen el funcionament dels poders públics i de les institucions andorranes, tal i com estableix l’article 44.2 de la Constitució.

Aquesta alta missió de ser símbol i garantia de la permanència i continuïtat d’Andorra ha estat ben assumida pel president Sarkozy, malgrat alguns dubtes del seu entorn en l’inici del mandat. Aquesta afirmació no és retòrica sinó que la fonamento en la meva pròpia experiència d’aquests darrers anys.

Com és sabut, el govern socialdemòcrata va estar en primera línia, des del mes de juny del 2009, treballant en la negociació d’acords d’intercanvi d’informació fiscal a la demanda, la signatura dels quals va permetre la sortida d’Andorra de la llista grisa de l’OCDE, el febrer del 2010.

També vam treballar de valent per a concloure la negociació de l’Acord Monetari amb la Unió Europea, que vam ratificar el febrer del 2011. En totes aquestes negociacions, cabdals pel futur de l’Estat, sempre vam poder comptar amb el suport del Copríncep Sarkozy i amb la lleial col·laboració dels seus serveis, encapçalats pel seu Representant personal, Christian Frémont.

I no cal pas que insisteixi a dir que, si el resultat electoral del diumenge confirma les enquestes, François Hollande també exercirà bé el paper institucional de Copríncep. No hem de tenir cap por pel que fa a la continuïtat del Coprincipat.

Més enllà de l’àmbit institucional intern a Andorra, penso que cal reflexionar en les altres qüestions que, al meu entendre, poden incidir a Andorra en el marc de l’elecció presidencial francesa.

El primer eix de reflexió és la construcció, i potser primer el salvament, d’Europa o, més concretament, de la zona euro en la qual Andorra es troba econòmicament inserida.

El segon eix de reflexió se situa en l’àmbit dels valors socialdemòcrates: hem de continuar deixant-nos dirigir per un capitalisme especulador o bé, pel contrari, hem de redreçar la distribució dels ingressos en favor dels més desfavorits, que les crisis financera, monetària i econòmica que s’han desfermat des del 2007 estan abandonant al costat del camí.

Una simple observació del que s’esdevé a Grècia, a Portugal, a Itàlia, a Espanya i a la mateixa França ens confirma que Andorra no pot pretendre viure aïllada del seu entorn, que la dimensió europea, que orienta l’economia, condiciona el nostre futur de manera més immediata que la dimensió pròpiament nacional.

François Hollande és el candidat que defensa tant la construcció europea com una política social d’esquerra, en favor dels més amenaçats per la crisi.

Aquesta doble resposta positiva als reptes de França és, també, una proposta positiva per a Europa, per a la nostra Europa. D’aquesta visió progressista comuna vam parlar a París, el 17 de març, en la trobada Renaissance pour l’Europe els representants dels partits que formen part del Partit dels Socialistes Europeus, que ens vam reunir a París precisament per donar suport a François Hollande.

En aquella trobada recordàvem el seu discurs del 22 de gener, a Le Bourget, quan havia manifestat: «Us diré qui és el meu veritable adversari. No té nom, no té rostre, no té partit, no presentarà mai la seva candidatura, i no serà doncs pas elegit, però malgrat això, governa. Aquest adversari és el món de la finança».

Aquesta frase defineix ben clarament l’escenari de confrontació entre l’interès general i l’interès d’un sector molt concret i poderós de l’economia.

A Andorra prou que ho sabem. Ho vam viure durant els dos anys del govern socialdemòcrata amb personatges del món de la finança empenyent i orquestrant el bloqueig del pressupost al Consell General i amb un sector d’aquest món promovent clarament DA com a força política que els permetés tornar a governar des de l’ombra.

François Hollande deia al setmanari La Tribune del 13 d’abril 2012 que «Les marchés ne feront pas la loi en France». Aquesta declaració resumeix força bé el canvi necessari a Europa i, en conseqüència, també a Andorra.

En quatre anys de crisi els governants de la Unió Europea s’han entossudit a tractar de minimitzar el seu abast i en esquivar els debats sobre alternatives a l’estratègia d’austeritat com a única via per a restablir la confiança.

El fracàs d’aquesta estratègia és ben evident en els països intervinguts (Grècia, Irlanda i Portugal) i també a Espanya.

Per això és important un projecte polític progressista que sigui capaç de fer guanyar l’aliança de la construcció europea amb una política socialdemòcrata en l’àmbit social.

Com diu el sociòleg Alain Touraine estem «… creuant un bassal, sense deixar-nos arrossegar pels corrents d’opinió o per la potència dels especuladors».

Hem de desempallegar-nos de la idea que estem condemnats a la decadència i a la pèrdua de confiança en nosaltres. Res no serà fàcil, però el redreçament esdevé possible.

En les millors estacions, les escoles d’esquí són un pont de comunicació entre els clients i els habitants de la vall. Entre tots, afavoreixen la pràctica dels esports de muntanya de forma segura, eficaç i coordinada. D’aquesta col·laboració en dependrà que el client turista desitgi repetir l’experiència o, al contrari, visiti altres centres d’oci a l’aire lliure.

L’objectiu d’aquestes estacions i escoles d’esquí és fer coincidir les estratègies empresarials amb la fidelització del client mitjançant l’atenció, el servei i sobretot la seguretat. Una trista evidència és el fet que en les altres estacions del món la majoria dels accidents mortals es produeixen arran de l’esquí forapista a causa de les allaus o accidents imprevisibles. A Andorra, en canvi, aquests accidents es produeixen a les mateixes pistes, possiblement degut a la falta d’informació i de formació dels practicants de nivell mitjà o baix. Pot semblar molt evident, però aquests accidents generen unes despeses astronòmiques i molt mala imatge. Per aquest motiu s’han de posar molts més recursos per ampliar l’oci, desenvolupar l’amor i el respecte per la muntanya, per damunt de l’aprenentatge de la tècnica i la venda.

La nostra realitat és que les estacions estan massa involucrades en el negoci immobiliari i la venda indiscriminada de forfets, considerant les empreses ubicades en el seu territori com a llogateres i no com a sòcies o aliades. La prova és que no hi ha cap mena de coordinació entre l’hostaleria, les botigues de lloguers de material o bé les escoles d’esquí. No es busca la fidelització de la clientela, sinó el benefici propi, sense pensar en les conseqüències negatives per al futur de la parròquia. Tots hauríem de treballar en un mateix sentit, cap a un mateix objectiu.

Una altra qüestió és l’efecte de la política en les estacions controlades per organismes públics. Els interessos dels partits sovint passen per davant dels plans de viabilitat o plans directors, perjudicant considerablement el funcionament de les estacions. El resultat és prou desastrós, gestors d’estacions intocables sobrepagats i acomodats amb l’únic objectiu de continuar així i no perdre cap privilegi. La qualitat i millora de l’estació i dels serveis no tenen lloc en aquest model de gestió.

Això porta les estacions d’esquí a transformar-se en parcs temàtics adornats de remuntadors mecànics, on els aspectes bàsics de la pràctica de l’esquí, l’atenció al client i la seguretat en la munta-nya estan desatesos. El client ja no pot ser un fidel esquiador o surfista assessorat amb experiència, coneixements i amb la indumentària adequada, sinó que és el visitant ocasional al qual s’intenta impressionar amb la novetat en les inversions, però que no tornarà degut al pèssim servei rebut.

Per tant les estacions haurien d’estar gestionades com el que són, llocs de muntanya que s’adeqüen a la pràctica dels esports i considerant tots els elements hostils de l’entorn però tenint en compte que són incompatibles amb els beneficis purament polítics o especulatius. Nomes aquí la gestió podrà tenir objectius coherents, i les filosofies empresarials estaran dirigides a conservar els seus clients, primer vius i després satisfets i fidels.

Després de finalitzar la temporada 2011-2012, podem dir que no ha canviat res, tot continua igual! Però nosaltres, el PS d’Ordino, no volem quedar-nos amb els braços plegats, per això demanem un canvi clar i valent als elegits comunals per aconseguir salvar la nostra estació. Un canvi en el model de gestió és imprescindible.